Esquemas míticos na narrativa curta de Xosé Luís Méndez Ferrín. A pegada de Hermes a través do macrotexto

María Carreira López

Thèse dirigée par la professeure María Xesús Lama, à l'Universitat de Barcelona (Espagne) le 26 septembre 2017, devant un jury composé entre autres du professeur Verjat.

Resume : La mitocrítica de Gilbert Durand, aplicada al corpus escollit d'aquest autor gallec, revela l'existència d'una sèrie de mitemes que posen de manifest la preponderància de dos grans esquemes mítics subjacents. Ambdós esquemes principals exploren diferents aspectes del poder del logos: creador, terapèutic, fundacional, etc.
Per una banda, encarnades en el mite d'Èdip, es presenta un eix de temàtiques al voltant de matèries com la voluntat d'intervenció política, inherent al compromís de l'individu amb la societat, i al qüestionament de l'encarnació de la sobirania i el poder, el que desemboca en una intensa recerca d'aquesta legitimitat en l'exploració dels orígens i, com a conseqüència, tanmateix de la identitat (individual i col·lectiva). L'Èdip de Ferrín, lluny de la reducció freudiana del mite, s'omple dels matisos que s'expressen en lectures més modernes del mite.
En diàleg amb el mite d'Èdip, o més bé, com a contenidor de tot plegat, es troba el mite d'Hermes. La paraula és el mitjà a través del qual l'Autor-Demiürg no només crea un món propi -representat en la complexitat del macrotexte-, sinó que alhora "projecta" la construcció d'un lector-receptor fet a mida, que sigui capaç de reconstituir-lo en cada acte lector i recrear en cada lectura la fusió entre passat i futur, la comunió, la voda mística, el hieros gamos. Així, el mateix escriptor assoleix en certa mida la funció hermètica d'intermediari entre societat, sistema literari i individu, un Hermes Psicopomp que porta al lector a la frontera, a l'espai on l'intercanvi es fa possible.

En dialoguant avec le mythe d'Œdipe, ou plus exactement, comme contenant du tout, on trouve le mythe d'Hermès. La parole est le moyen à travers lequel l'Auteur-Démiurge non seulement crée un monde propre -représenté dans la complexité du macrotexte-, sinon que, dans le même temps, il "projette" la construction d'un lecteur-récepteur fait sur mesure, qui soit capable de le reconstituer en chaque acte lecteur, aussi comme de récréer la fusion entre passé et futur, la communion, le mariage mystique, le hiéros gamos. Donc, l'écrivain lui-même assume, certes, la fonction hermétique d'intermédiaire entre société, système littéraire et individu, un Hermes Psychopompe qui mène le lecteur à la frontière, l'espace où l'interchange est possible.